Seguidors

diumenge, 27 de febrer de 2011

Tombant pel Berguedà







El titòl del llibre: Sant Jaume de Frontanyà i l'Alta Vall del Riu Merlès; autor En Ramon Vinyeta, les fotografies també son del mateix autor.

foto 5 son els xicots de la masia de Les Planes, eren amics ó coneguts de l'Anna i En Joan
foto 4, En Ramon, el pastor de Can Tubau
foto 3, En Ferràn i la Dolors de L'Hostal
foto 2 La Festa del Pa, a Can Tubau, el primer de maig de 1977 ó 78
foto 1 la Masia de Can Tubau



Ahir amb la Colla de les Divines i Divins vam anar a fer la via verda del carrilet, des d'Olvan-Colònia del Rosal fins al Pont de Pedret, i evidenment vam pujar fins Pedret.

L'església de Sant Quirze de Pedret es troba al terme de Cercs (Berguedà) tot i que el seu accés es fa des de Berga travessant el riu Llobregat mitjançant un pont medieval molt ben conservat. Ó bé seguint l'antiga via, com vam fer nosaltres. El camí fa un mica més de 5 Qm, és planer i sí és vol pujar fins Sant Quirze de Pedret, doncs el darrer tram és força costerut.

L'església original és preromànica d'una sola nau (l'actual central) amb absis trapezoïdal, del segle IX, amb una porta d'accés per ponent (avui desapareguda). Ampliada a tres naus a meitat del segle X, les dues naus laterals estan acabades amb absidioles amb planta en arc de ferradura. Les embocadures dels tres absis tenen arcs ultrapassats que, en el cas de les laterals, es recolzen sobre capitells i columnes. La nau nord està a un nivell superior i la comunicació entre aquesta nau i la central és a través de dues obertures també amb arcs ultrapassats.Cal destacar les pintures del seu interior, especialment als absis.

També cal comentar que hi ha un servei de guia molt ben portat per la Montserrat, que ens va donar tot d'explicacions i la història de Pedret. En finalitzar la visita vaig tindre el gran goig (una troballa) de comprar un petit llibre titulat: Sant Jaume de Frontanyà i l 'Alta Vall del riu Merlès, el seu autor En Ramon Vinyeta. Realment una petita joia aquest llibre, com a mín im pels que estimem el pais, i en concret aquestes contrades a les que les hi tenim una gran estima pels bons moments passats i els grans records personals.

Em permeteu donar una petita nota sobre l'autor, extreta d'una web on és parla de la seva mor, ocorreguda l'any 2005:

“En Ramon Vinyeta és d’aquells personatges que, per l’obra i la trajectòria que té, es mereix el reconeixement i l’admiració de les generacions actuals que ara veiem, amb tota naturalitat, com proliferen guies i llibres de temàtica excursionista i turística. La seva aportació, més enllà de l’extensa obra que va publicar, té el mèrit de desenvolupar-se, sobretot als inicis, en un període difícil, tan políticament com socialment, en què la tasca de publicar no era gens fàcil.”

“En Ramon Vinyeta ens ha deixat un llegat important que descriu i reflecteix, sense pretensions però amb gran minuciositat, la realitat geogràfica d’uns espeis de gran tradició a la nostra comarca en un moment concret de la nostre història, iq ue contribueix a estimular el nostre coneixement i a ensenyar-nos a valorar i estimar el nostre entorn”.

En relació a la seva obra, es important destacar que sempre va ser feta en català, fins hi tot en els moments més durs de la repressió franquista. En aquest temps es va editar la primera guia monogràfica sobre BELLMUNT, amb el “nihil obstat”, aleshores obligatori del censor, Felip Font, Pvre de la Gleva, (7 de maig de 1949), i editada per Gràfiques Marina, s.a, de Barcelona.

Per a conèixer qui era en Ramon Vinyeta, només cal llegir els seus llibres. En la dedicatòria d’aquesta primera guia, hi expressa l’origen de la seva predilecció. Veiem sinó la següent dedicatòria:

“Als meus pares, gràcies als quals la pràctica de l’excursionisme, el meu esport predilecte, radica en els anys inicials de la meva joventut.”

La seva il·lusió per l’excursionisme es complementà perfectament amb una altra, aleshores molt restringida, com era la fotografia i se n’hi podria afegir encara una altre que era el dibuix. Moltes vegades, en no portar màquina de fotografiar, dibuixava les cases, ermites o muntanyes que veia a fi de tenir documentat el moment i les característiques del lloc que visitava.

Tan de bo que aquest humil llibret esdevingui, per als qui només es complauen en frívoles diversions, un esperó que els mogui a practicar l’escursionisme, mitjançant el qual fruiran la contemplació d’aquestes i altres pariones belleses naturals. Tal seria la nostra satisfacció i el premi més agradable a aquest modest treball.

“Llegint les guies d’en Ramon Vinyeta, m’ha anat venint a la memòria els records de tantes caminades, records que ja s’anaven esborrant pel pas del temps. Les bones guies tenen doble virtut: per un cantó desvetllen l’interès dels qui no coneixen el país descrit i per altre serveixen per a fer renéixer el record en els que ja el coneixen i encara descobreixen coses que ignoraven.
Aquesta virtut hi és especialment remarcable en la guia d’en Vinyeta, perquè les seves descripcions tradueixen fidelment l’escalfor interior que l’anima. Es tot el contrari d’un rodamons. Es un observador conscient que amb un esperit obert recull agudament tot el que els paisatge li ofereix en l’ordre del sentiment i en l’ordre merament físic.”

La seva capacitat per inventariar el ric patrimoni natural i cultural el va portar a incloure en les seves guies un mapa que ell mateix elaborava i que són un bon exemple de la simplificació d’un mapa topogràfic. Vinyeta prenia la xarxa fluvial i la xarxa de camins i carreteres com a malla bàsica per situar-hi els nuclis de població i les construccions aïllades. Utilitzava les corbes de nivell únicament per ressaltar un turó o una serralada, afegint valor altimètric a un mapa que permetia mesurar distancies a partir de l’escala gràfica. Molts excursionistes i turistes van començar a habituar-se a l’ús del mapa a partir de la simplificació dels dissenys de Vinyeta.

3 comentaris:

Carme ha dit...

Està molt bé que ho posis al Bloc!! Suposo que a en Joan i a l'Ana els agradarà veure-ho.

joan i ana ha dit...

Es un record molt bonic i que ens retorna als origens de Can Roma i uns coneguts ja molt distants amb al temps.Sols faltaven la Florentina i el nostra Miquel que també formava part de un indret inoblidable.





.

Josep ha dit...

Diuen que el Berguedà és la comarca més garrula dels Països Catalans.