Seguidors

dilluns, 17 de novembre del 2008

diumenge, 16 de novembre del 2008

Benvinguts a Can Ferrús!

Comencem una nova etapa... si, crec que és una bona manera de dir-ho: hem tingut l'etapa Can Roma i ara entrem a l'etapa Can Ferrús. Totes dues etapes les hem d'agrair a en Joan i l'Anna, però crec que el trajecte al llarg de l'etapa ha estat gràcies a tots. No em puc imaginar tots aquells moments sense algun dels que hi èrem presents; les proves és que sempre que ens hem reunit a Can Roma li hem dedicat més d'un pensament a en Miquel o hem esmentat d'alguna manera els qui aquell dia no hi eren. És per això que poso aquesta foto de la petita Can Roma el dia que estrenem bloc per a Can Ferrús. Aquesta és la nova casa, molt gran, molt ben condicionada en tots sentits, en un paratge que també és preciós i, molt important, que també és un racó de món. Quan vam començar a Can Roma molts dels nostes fills encara no hi eren i els que ja hi eren eren minis: encara recordo a en Xavier la primera vegada amb certes dificultats per moure's segons per on, i la Joana súper petita. Però va ser més tard que nosaltres vam començar a anar-hi de forma habitual. Ara tota aquella canalla ja s'ha fet adulta, de fet, encara van poder gaudir de Can Roma de forma independent de la família. Crec que per a ells Can Roma també va ser un lloc important d'on tenen molts records ben especials, una finestra al món amb alguna cosa més que bones vistes. Avui, un magnífic dia de tardor hem anat a veure Can Ferrús i ja ens hi trobàvem, no sé si parlo per tots quan dic que no ens hi hem sentit gens estranys... Tot i ser diferent de Can Roma -tot i el calendari que no ho és- té un no-sé-què de familiar, com un eco llunyà... Potser és la magnífica llar de foc que promet boletades, graellades i paelles com aquesta que vam fer el darrer dia de la nostra història a Can Roma... o és possible que ens hagin vingut al cap les possibles castanyades, que és una de les trobades que més he estranyat els anys que no l'hem pogut anar a fer a Can Roma... Sigui com sigui, m'han semblat unes parets igualment acollidores, he sentit que podem tornar a gaudir del doble privilegi d'un lloc especial i una companyia magnífica. Ah, i el poble, Arbúcies, també ens ha donat bones vibracions i... la primera incursió gastronòmica... tot un èxit, no només perquè els plats eren una mica fora del normal i molt bons, sinó per com era de trempada la mestressa de l'Hostal Nou. Em sembla que no serà pas l'última vegada que hi fem cap. I això també és important, perquè seria tot un problema que ara comencéssim a enyorar la Fonda de Sant Jaume. I de bolets, diu que se'n fan, que ara fa un parell d'anys que no perquè el temps no ha acompanyat, però que se'n faran, que el lloc és bo i amb la promesa de començar a apreciar alguna nova espècie. En fi, crec que no ens faltarà res, que tindrem tot allò que se'ns ha demostrat imprecindible a la nostra vida. Se m'acut que podríem anar a Can Roma, quan sigui l'època, i agafar llavors del roser d'en Miquel. Ja sé que igualment hi serà a la nostra memòria, però una mica el roser és com si fos ell.